Al llibre s’estableix un dialeg entre Sòcrates i Glaucó. Cal mencionar que el diàleg que sorgeix al llarg del llibre IV s’esdevé de la idea principal de que les coses s’han de recordar, es a dir, que les idees són innates.
Essència i lloc de la saviesa a la ciutat perfecta
Sòcrates defensa que a la ciutat es troba la justícia i la injustícia mentre que Glaucó no hi està d’acord.
Sòcrates defensa que una ciutat es perfecte quan té un bon origen, es a dir, quan està ben fundada. És determina que una ciutat es perfecta quan a la ciutat és sàvia, coratjosa, temperada i justa. Tots aquests elements han de ser-hi ja que són essencials per formar una ciutat errònia. S’esmenta que per assolir la ciutat perfecta és necessari el seny, es a dir, és la eina que permet assolir la ciutat perfecte.
Definició del coratge
El coratge és la valentia. Destaquen, que el coratge es conservador, que no canvia, que no es modifica amb el pas del temps o un canvi inesperat de la ciutat. Mencionen que el coratge s’ha de educar i que aquest ensenyament permetrà que la ciutat comenci a adreçar-se cap a la justícia.
La temprança. El sentit de la dita <<ser amo de si mateix>>
La temprança és un cert ordre i domini d’alguns plaers i passions. La temprança es una virtut dels soldats.
Per explicar la dita de ser amo de si mateix explica que en un individu hi ha quelcom més bo i dolent, per naturalesa allò bo domina allò dolent. Tot i que per una mala formació o companyia el mal passa a ser superior a allò bo. Per tant ser amo de si mateix parteix de la base de encaminar-te correctament i no ser guiat per males influències. Així doncs a la ciutat hi passa exactament el mateix; s’anomena ciutat temperada quan hi ha més ciutadans bons que dolents.
La temprança a la ciutat – Transició cap a la justícia
Aquest apartat, es considera com una conclusió per donar per finalitzat el raonament de la temprança dels ciutadans i en conjunt, la ciutat. Amb tot, doncs, a partir de la definició de temprança s’explica que la societat de qualsevol ciutat es temprada quan els ciutadans son temprats.
DETERMINACIÓ DE LA JUSTÍCIA: tothom ha de fer allò per a què està naturalment dotat
En aquest fragment del llibre IV ens parla de la justícia, que és una de les principals funcions de les ciutats, ja que per fundar-les es necessari la determinació de la justícia. Alhora de fundar-la s’ha de tenir en compte les aptituds que et dona la naturalesa.
La justícia és fer cadascú el d’ell i no dedicar-se a moltes coses, per això ens ho repetim constantment.
La ciutat com hem dit abans, esta formada per la justícia, de la qual els seus indicis són la temprança, el coratge i la saviesa. Dins de la ciutat trobem els infants, les dones, els esclaus, els homes lliures, els professionals, els manats i els qui manen i tots han de fer realment només allò seu sense barrejar-se, és a dir, han de fer cadascú el seu propi ofici.
Per tant, podem afirmar que la justícia és l’èmula d’elles, pel que fa a la virtut de la ciutat.
Dins de la ciutat, ningú arribarà a posseir res que no sigui d’ell, però tampoc el privin del que sigui seu, per això existeix la justícia, per dir la possessió i l’ús del que es propi i que ens pertany.
Els canvis i multiplicitat de funcions en els oficis, o els canvis dins la societat, és a dir, per exemple un guerrer passa a ser un guardià, són considerats un crim. Dins dels quals, el més rellevant dins de la ciutat és la injustícia. Tot això ocasiona una ruïna de la ciutat.
TRANSICIÓ A L’APLICACIÓ D’AQUEST CONEIXAMENT A CADA HOME PARTICULAR
La classe dels negociants, dels auxiliars, dels guardians, cadascun d’ells crea la seva pròpia ciutat.
Per entendre bé el concepte de justícia és millor comparar-lo amb qualsevol cosa més grossa, per tal de saber que és per un individu concret. Es com si comparéssim una ciutat edificada, que ho esta perquè significa que és una ciutat bona i amb aquest exemple, el traslladem a l’individu, i si es veu alguna altra cosa tornarem a fer el mateix procés per fer proves.
Dins de la ciutat trobem l’home just que no diferirà en res de la ciutat justa (tres llinatges de naturalesa) en allò que és la forma essencial de la justícia.
Per tant, l’individu que tingui les normes essencials a la seva ànima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat. Però mai s’arribarà a aconseguir-ho, perquè el camí és un altre, més llarg i complex. Glaucó i Plató es conformen amb el que han arribat a aconseguir perquè creuen que ja es suficient.
PRINCIPI SOBRE LA INVESTIGACIÓ DE LES PARTS DE L'ÀNIMA: UNA MATEIXA PART NO POT SOFRIR SIMULTÀNIAMENT AFECCIONS CONTRARIES
En aquest apartat, Plató es qüestiona les parts de l'ànima, dubte en el tema que si totes les nostres activitats les fem amb una mateixa forma d'ànima o si ho fem mitjançant formes diverses.
Defensa que : "entenem amb una forma essencial, ens enfadem amb una altre de les que hi ha en nosaltres i desitgem amb la tercera els plaers del menjar i de la procreació".
Per alte banda, opina que depèn del punt de vista en que veiem les coses seran d'una o d'altre manera.
EXEMPLES:
1. un home quiet que mou els braços; depenen del punt de vista podem dir que s'està movent o que està quiet.
2. Una baldufa que gira en un mateix eix i sobre si mateixa, podem dir que esta quieta respecte el terra però que s'està movent sobre si mateixa girant ens circumferència.
ACLARIMENT DE LA DIFERÈNCIA QUE HI HA ENTRE EL DESIG EN SI I UN DESIG DETERMINAT
Fa referència als desitjos, pots desitjar una cosa però no rebutjar-la.
Posa diversos exemples sobre la set i la gana, Plató defensa que sempre desitjarem una cosa bona, si volem una beguda voldrem una bona beguda respecte els nostres gustos.
Per altre banda, és partidari de que les coses estan relacionades entre sí, és a dir; una cosa és gran perquè respecte d'un altre més petita ho és, i aquesta cosa més petita, és petita perquè respecte d'una gran ho és.
Aplicació de la correspondència entre les parts de l'ànima i els estaments de la ciutat per explicar la virtut dels individus.
Els individus que formen la ciutat compten amb les diferents característiques de aquesta ja que la ciutat en el fons és els ciutadnas, les diverses parts que hi ha a la ciutat també són a l'ànima de cada individu, i en el mateix nombre. Ex: si la ciutat es sàvia, l'individu també ho serà.
La part racional s'encarrega de governar i és sinònim de saviesa, i que la fogositat és una ajuda a la part racional.
L'ànima del que ha de governar té que ser incorrompible.
La justicia posiciona al individu dins de la ciutat en alló que ha de ser i ha de fer. Per tant una persona ha de ser manada o haurà de manar.
Prescisió conclusiva sobre la justícia ara que s'ha descobert.
La ciutat imposa la seva justícia i posa a cadascú al seu lloc, a la ciutat cadascú té una funció.
Tot home savi fa el bé per lo tant en una ciutat savia tothom farà el bé.
Aclariment de la injustícia de l'ànima.
Serà necessariament com una revolució de les tres parts, una revolta d'una part contra el tot de l'ànima, perquè governi en ella la part a la qual no correspon, és a dir, aquella tal a la qual per naturalesa correspon de servir, i a l'altra no, perquè pertany a la classe governant.
Per lo tant fer obra justa és disposar que les coses de l'ànima regeixin entre elles segons naturalesa, i cometre injustícia és disposar que regeixin i es regeixin contra la naturalesa per qualsevol cosa.
Doncs la virtut, serà una certa salut, bellesa, bona disposició de l'ànima, i el vici una debilitat, una malaltia, una impotència.
Aixó fa que els capteniments honrats duguin a l'adquisició de la virtut, i els vergonyosos a la del vici.
